Itinerari:
Sant Jaume de Frontanyà es troba situat a la comarca del Berguedà,
donant nom al nucli habitat més petit de Catalunya, el qual s'envolta
al costat del monestir. Es troba situat a uns 15 Km al nord de Borredà,
població que se situa a la carretera que va de Berga a Ripoll. El seu
terme és muntanyenc i escassament poblat, amb boscos de pins i pastures
per a la ramaderia que juntament amb l'agricultura de cereals i el
turisme és la base de la seva economia. Regat per afluents de la riera
de Merlès. La seva primera notícia documentada consta de l'any 905,
quan es va fer la consagració de la seva antiga església de Sant Jaume
Vell.
És el municipi menys poblat sota administració de la Generalitat de
Catalunya. El govern del municipi s'exercia mitjançant consell obert
fins que el 2011 es va decidir canviar aquest sistema.
Estem situats a l'aparcament de l'entrada de Sant Jaume de
Frontanyà. Entrem al nucli urbà; a mà esquerra ens queda l'Ajuntament i
a la dreta l'antiga fonda Cal Marxandó, documentada des del 1851, amb
un ambient acollidor, tracte familiar i sempre plena. Enfront i
presidint l'espai tenim l'església de Sant Jaume de Frontanyà, un dels
edificis més perfectes i proporcionats de l'arquitectura llombarda.
La història de la canònica de Sant Jaume de Frontanyà comença a
l'antiga església de Sant Jaume de Frontanyà Vell, una església situada
a dalt de la cinglera, prop de la vila de Frontanyà que tenia honors de
castell. Tot i que no hi ha documents que facin referència a la data de
construcció del temple actual, és simptomàtic que ha partir de l'any
1060 i fins a finals del segle XI sovintejaren les deixes piatoses per
a la construcció de la nova i monumental església, advocada també a
Sant Jaume.
Així podem assegurar que l'any 1066 l'església de Frontanyà acollia ja
una comunitat de preveres. Entre els anys 1074 i 1195 es va consolidar
la construcció i la creació de Sant Jaume de Frontanyà. De l'antiga
canònica de Sant Jaume de Frontanyà només resta l'església, car les
dependències monàstiques, situades al cantó de migjorn, foren
anorreades, en ésser construïda la rectoria, que fou adossada a
l'església.
L'església de Sant Jaume de Frontanyà és un magnífic edifici d'una
nau, coberta amb volta de canó, reforçada per un arc toral, rematada a
llevant per un transsepte, al qual s'obren tres absis, precedits de
curts trams els quals estableixen la degradació i l'obertura absidal.
En la intersecció de la nau amb el transsepte, els braços del qual
són cobertes amb volta de canó perpendiculars a l'eix de l'edifici, se
situa una cúpula de sectors, vuitavada la qual arrenca de trompes
còniques, situades als angles, i que formen el pas de la planta
quadrada a la planta octogonal. Les voltes i els arcs, llevat de la
cúpula i les voltes absidals arrenquen d'una senzilla motllura amb
perfil de quart de bocell. L'absis central ha estat ornamentat amb cinc
fornícules o nínxols semicirculars, separats per semicolumnes i
ressaltats per un arquet rebaixat al mur. La il·luminació de l'església
ha estat resolta amb finestres de doble esqueixada, dues a la façana de
migjorn de la nau, un altra a cada tester del transsepte, una més a la
base de la cúpula, a llevant, i una al fons de cada absis, que
s'uneixen al gran òcul posterior i finestra cruciforme que hi ha oberts
a la façana de ponent. En aquesta mateixa façana hi ha oberta la porta
principal, amb un arc de mig punt, que s'emfasitza amb un arc interior
en degradació. Al braç de tramuntana del transsepte hi ha un altra
porta, avui cegada, la qual devia comunicar amb el cementiri. Al cantó
de migjorn s'obren dues portes que comunicaven amb el clos monàstic,
una a la nau, molt alterada i una altra, moderna, al braç meridional
del transsepte. El volum exterior és d'una claredat i proporció
grandioses, en el qual es produeix una perfecta articulació dels
volums, combinada amb una mesurada utilització dels elements decoratius
llombards.
En la intersecció de la nau amb el transsepte hi ha situat un
cimbori amb dotze costats, únic a Catalunya, sobre el volum evident de
les trompes. La seva forma no és la d'un dodecàgon, sinó que hi ha
quatre costats plans que corresponen a la nau, als braços del
transsepte i a la façana de llevant, mentre que els costats
corresponents a les trompes, formen un angle suau, el qual deforma
l'octàgon bàsic. Els murs de tramuntana i de migjorn de la nau i els
dels braços del transsepte són orfes de tota ornamentació.
A la façana de llevant, la composició de la qual és dominada pels
imponents volums semicilindrics dels absis decorats amb un fris
d'arquacions llombardes, l'ornamentació continua amb les absidioles i
els fris és distribuït en tres sèries de cinc arquacions per dues
lesenes a l'absis central. Aquesta relativa nuesa contrasta amb
l'elaborada composició de la façana de ponent, on les arquacions i les
lesenes formen sis plafons refosos repartits en dos registres, un
d'inferior que envolta la porta, i un de superior, on les arquacions
segueixen els pendents de la coberta. Al vèrtex d'aquests pendents hi
havia un campanar d'espadanya de dos ulls, del qual es conserven els
muntants, inclosos en el cos quadrat del campanar que s'hi edificà
posteriorment.
L'aparell constructiu és molt uniforme, i ha estat realitzat amb
carreus petits, perfectament tallats i escairats, disposades en filades
molt uniformes i regulars.
L'església de Sant Jaume de Frontanyà constitueix un dels edificis
més perfectes i proporcionats de l'arquitectura llombarda. La seva
tecnologia constructiva palesa del final del segle XI per a la seva
construcció, però les acurades proporcions i la sobrietat i seguretat
decorativa el situen com un dels models més representatius de
l'arquitectura llombarda, amb detalls com la façana de ponent, realment
paradigmàtics de l'estil.
Una trentena de metres més al nord de l'església hi ha la font de la
Mola.
El frontal és una mola de molí, concretament del Molí de
Terradelles, que es sustenta sobre un pedrís. Al mig del frontal,
l'aigua brolla regulada per una aixeta de polsador i cau a una pica
quadrada de pedra picada que descansa directament al terra.
La font està envoltada d'enormes freixes, pel qual a l'estiu es
converteix en un lloc fresc i agradable per passar-hi una bona estona.
Fou inaugurada el 25 de Juliol del 1977.
Comencem la caminada. Davant la font, a la part de dalt de la plaça,
disposem d'un pal indicador; agafem el corriol que surt de la cara nord
de la plaça, assenyalat amb marques de pintura blanca i groga
corresponent al PR-C-51 i que ressegueix l'antic camí ral que
unia Sant Jaume de Frontanyà amb Castellar de n'Hug (no confondre amb
el GR que passa a frec de les cases i se'n va cap a ponent). L'estret
corriol circula en direcció nord, en paral·lel i per damunt de la
carretera que porta a la Pobla de Lillet que ens queda a baix a la
dreta. Uns 125 metres després passem per darrere de la casa de Cal
Vicenç, actualment una casa d'allotjament rural. 150 metres més tard
travessem el clot de la Font de la Pobla. Un cop a l'altra banda deixem
un prat a la dreta i ens endinsem en el bosc. Anem guanyant alçada poc
a poc en direcció nord-est. Al cap d'uns 300 metres arribem a una
balconada rocallosa.
El sender transita per dins d'un bonic i agradable bosc, ben
acompanyats dels senyals blancs i grocs que sovintegen.
Mig quilòmetre més amunt anem a parar a la carretera asfaltada de la
Pobla. Hi trobem un pal indicador.
Prenem la carretera a la dreta, en baixada i direcció est. Només uns
125 metres més avall, just al començament d'un revolt a la dreta,
trobem un altre pal indicador. Som al collet de Sant Jaume (42.1968,2.0305)Clica
per veure'n la ubicació. .
En aquest punt abandonem l'asfalt i també definitivament les marques
del PR i seguim les indicacions cap als Rasos de Tubau, és a
dir, trenquem a l'esquerra per una pista forestal de terra que marxa
inicialment en direcció nord-oest. La pista és ampla, circula en
lleugera baixada pel mig d'un bosc de pins i està ben assenyalada amb
marques de color blau.
Al cap d'una mica més de 150 metres des de que hem encetat la pista
ens encarem clarament al nord, uns 375 metres més endavant ignorem un
camí que se'n va per l'esquerra i tot seguit defugim un ample vial que
surt per la dreta (barrat al pas) i porta a les Masies el Prat. De
seguida, a la sortida d'una corba a l'esquerra, trobem la font de la
Mata que ens queda a peu de pista a mà esquerra.
La font queda a peu de pista, al costat d'un marge rocallós. Sembla
ser que l'aigua neix d'una surgència al peu del marge, és canalitzada
per sota d'una curta conducció de pedres amorterades i acaba sortint
per un broc de ferro encastat al mig d'un petit pedró de només pam i
mig d'alçada, cau directament al terra formant un bassal i s'escola
camí avall. Si ens fixem bé, veurem al començament de la conducció
d'aigua, un forat rodó protegit amb un enreixat per on també brolla
l'aigua en episodis plujosos.
Collat al marge hi trobem una petita llosa de pedra quadrada amb el
nom de la font fet amb petites pedres de riu i rematada amb una franja
blava, indicadora del camí dels Rasos de Tubau. Entra la font i la
pista s'hi ha instal·lat un banc de fusta per la descans dels
caminaires.
Ens acomiadem de la font i continuem pista avall. Un centenar de
metres després arribem al torrent de Tubau o del Llimosell, segons quin
mapa es miri. Aquí veiem com perdem les marques blaves que se'n van tot
remuntant el torrent i el travessen per un tauló de fusta.
Nosaltres creuem el torrent per un ample pont d'obra. Un cop a
l'altra banda rebutgem un camí que arrenca en pujada per l'esquerra,
continuem per la pista que ara s'adreça en direcció est, alternant el
terra amb algun tram cimentat, sempre circulant per dins el bosc alhora
que ens encarem mica en mica al nord. Uns 400 metres més enllà sortim
del bosc. Aquí ignorem un camí que se'n va per l'esquerra i porta al
Cap del Camp. A partir d'aquí anirem serpentejant en direcció més aviat
nord-est per un entorn obert que ens permet allargar la vista;
enlairades a l'esquerra podem albirar les masies del Soler i Cal Roma,
a baix a la dreta un bassa entremig d'unes antigues feixes de conreu i
Can Ribollet a la llunyania.
Uns 300 metres més endavant arribem a un encreuament de camins, al
mateix temps que entrem en una Zona d'Especial Protecció per a les Aus,
els Rasos de Tubau. Un plafó informatiu ens fa cinc cèntims.
Els Rasos de Tubau estan inclosos dins la Xarxa Natura 2000, una
xarxa d'espais naturals creada a Europa per garantir la conservació de
la biodiversitat en els estats membres de la Unió Europea. Els Rasos de
Tubau (519 ha) són al límit entre el Berguedà i el Ripollès. Per la
seva banda septentrional formen una cinglera molt llarga i
característica que es desploma sobre les valls de la Pobla de Lillet i
de Gombrèn. Per la seva banda meridional, en canvi, formen una mena de
pendents arbrats i de pastures que van perdent alçada cap a Sant Jaume
de Frontanyà. L'espai és una Zona d'Especial Protecció per a les Aus
(ZEPA) i a més un Lloc d'Importància Comunitària (LIC). Segons la Unió
Europea, les ZEPA han de garantir la conservació de les espècies d'aus
salvatges que estan amenaçades, i les LIC han de garantir la
conservació dels hàbitats i les espècies de flora i fauna vertebrada
amenaçada.
De la cruïlla estant rebutgem el camí que surt per l'esquerra en
direcció nord i també un altre de més estret i descendent que se'n va
per la dreta, nosaltres prenem l'ample vial que surt d'enfront i marxa
en sentit est. El camí és ample i serpenteja planerament, alternant un
bosc esclarissat amb camp més obert. Al cap d'uns 500 metres canvia
momentàniament el paisatge i ens trobem a mà esquerra amb un terreny
força pedregós.
Només una mica més d'un centenar de metres més enllà anem a parar al
Mas Tubau (42.2048,2.0414)Clica
per veure'n la ubicació. , actualment dedicada a la cria de
gossos de la raça Sant Bernardo. Passem pel mig de la propietat, entre
uns estables que ens queden a la dreta i la masia a l'esquerra. Saludem
a la mestressa que feineja a l'estable. Aquí cal destacar-ne la bonica
font de que disposa el mas, situada a escassos 15 metres de la façana
de ponent, amb la qual vaig tenir una agradable sorpresa doncs no en
tenia coneixença en el moment de preparar l'excursió.
Erigida dins la finca particular del Mas Tubau però amb l'accés
permès, a escassos 15 metres de la façana de ponent de la masia. La
font és una ben obrada construcció de pedra i maó vist en forma de
caseta semisoterrada, de base quadrada i teulada de lloses a dues
vessants. El seu frontal queda endarrerit dos pams respecte la façana
principal a través d'una volta de maons. Dins hi trobem la sortida de
l'aigua mitjançant un vell broc de ferro situat a la part baixa.
Al capdamunt de la font hi ha una inscripció que no he sabut
transcriure i a sota la porta de fusta del registre que dóna accés a la
cisterna de captació de l'aigua. Malauradament es troba descuidada i en
molt mal estat.
En quan a la masia, és de planta rectangular amb carener paral·lel
a la façana principal, orientada a migdia. En aquesta façana fou obert,
el segle XIX, una galeria de porxos d'arcs de mig punt rebaixats.
Aquesta fou objecte d'una restauració el segle XX que trencà amb
l'antigor de la casa. El material, atenent que es un edifici d' alta
muntanya, és molt senzill, de pedra sense treballar i totalment
irregular. Per altra banda, la casa no disposava de gran obertures o
finestres. Les dependencies annexes a l'estructura de la casa són:
corrals, pallisses i dependencies necessàries per les feines de camp.
El nom de Tubau correspon al segle XVII, anteriorment el lloc era
conegut amb el nom de Montner. En el centre de dita població de Tobau
s'aixeca l'església preromànica de Sant Esteve, una de les parròquies
regentades pels canonges de St. Jaume de Frontanyà. Montner,
"montinigrus" o "Monte Nigro", surt esmentat com un dels límits de
l'església de Sant Jaume en l'acta de consagració del 905. L'any 1374,
els homes de Frontanyà i especialment els de Montner no volia retre
homenatge al baró de Pinós, manifestant així el seu desigs
d'independència dins de la batllia i del priorat (no oblidem que
Montner era una de les tres batllies que formava el priorat de St.
Jaume. A partir del segle XVI, la casa de Tubau surt ja esmentada amb
aquest nom en la de documentació: en el fogatge de 1553 s'esmenta a
Ramon Nibau (segurament Tubau) i sabem que l'any 1589, després d'una
forta sotragada de la pesta morí l'amo de Tubau. Actualment la
propietat explota la cria de gossos de la raça Sant Bernardo.
Acabem de travessar la propietat, deixem la masia a l'esquerra i
anem a parar a un camí transversal; a baix a la dreta i a poca
distància veiem l'església de Sant Esteve de Tubau, però abans de
visitar-la hem de conèixer una altra font. Així doncs, prenem el camí a
l'esquerra, en lleugera baixada i direcció nord-est. Aquest és el camí
que porta al Pedró de Tubau. Al cap de només 200 metres, al marge
esquerre del camí trobem una surgència d'aigua, malgrat que avui no
raja.
Es tracta d'una surgència natural d'aigua, sense cap mena
d'intervenció humana. L'aigua regalima per la roca i queda embassada en
una canal formada per la unió de dues roques.
Vista aquesta última font, desfem els últims 200 metres i ens situem
de nou al costat del Mas Tubau.
Deixem el mas a la dreta i seguim pel caminet en baixada els
escassos 50 metres que ens separen de l'església de Sant Esteve de
Tubau.
Sant Esteve de Tubau es troba a tocar de la masia de Tubau, en un
indret elevat que domina la vall. És una construcció preromànica de
planta rectangular, té una sola nau i està rematada per un absis de
secció trapezial. Els dos murs testers sobrepassen l'alçada de la
teulada fins l'ara de l'altar i de l'absis, el qual està cobert amb
volta de canó i té dues finestres sobreposades. La portalada d'entrada,
oberta a ponent, disposa d'un arc de mig punt adovellat i presenta una
porta de fusta amb ferramenta de tradició romànica. Aquesta façana és
coronada per un gran campanar d'espadanya de dos ulls.
La datació probable de la finestra de l'absis es del segle IX.
L'any 905 es quan s'esmenta susdita església, restaurada durant els
anys 1973-74 pel servei de la Diputació de Barcelona.
Un cop hem donat complida visita a aquest indret de Tubau, continuem
pel camí descendent que arrenca del costat de la façana sud de
l'església. El camí davalla durant un centenar de metres en direcció
nord-est, fins que descriu un revolt pronunciat a la dreta que ens fa
canviar el sentit del nostre caminar i ens adreça al sud, alhora que el
camí esdevé més planer. Al cap d'uns 250 metres, just a l'entrada d'una
corba a l'esquerra, abandonem el camí ample que dúiem i prenem un
sender herbat que surt d'enfront, mantenint la direcció.
El nou camí transita per dins d'un bosc esclarissat, planer al
començament però guanyant poca alçada més endavant. Malgrat no estar
massa definit, és fàcil de seguir, cal avançar en sentit sud. Quan
portem una mica més de 250 metres de lleugera pujada sortim del bosc,
moment en que el paisatge canvia radicalment; terreny rogenc i
solitaris pins escampats.
A partir d'aquí emprenem un suau descens, sempre en direcció sud.
Aviat entrem de nou al bosc i abans de 200 metres anem a petar a un
ample camí transversal i planer. A poca distància a l'altra banda del
camí ens queda el torrent de Tubau, el qual ens ofereix un seguit de
petits gorgs, alguns d'ells els coneixerem ara mateix.
Nosaltres agafem el camí a la dreta. Només un centenar de metres
després ja podem contemplar el primer dels tres que veurem avui, el
gorg Tubau (42.1984,2.0397)Clica
per veure'n la ubicació. .
Una seixantena de metres més endavant el camí ens aboca directament
a la llera del torrent; el creuem a gual. Un cop a l'altra banda
remuntem el torrent resseguint la seva llera esquerra (un filat
electrificat ens acompanya a l'esquerra) durant una cinquantena de
metres, fins que som davant del bonic gorg de Montner (42.1987,2.0391)Clica
per veure'n la ubicació. .
Reculem els 50 metres fins el gual per on hem creuat abans el
torrent. Hi ha un cartell prohibint-nos el pas en direcció sud,
precisament per on teníem intenció de continuar. Sempre respectem les
propietats privades, així doncs improvisarem l'itinerari de tornada.
Tornem a creuar el torrent, ara a l'inrevés, i desfem el camí per on
hem vingut: Passem a frec del gorg de Tubau que ja hem conegut i un
centenar de metres després rebutgem el camí que arrenca per l'esquerra,
pel qual hem vingut de l'església de Sant Esteve. Continuem pel planer
camí durant encara no 150 metres, fins que arribem a un encreuament de
camins; el camí que arrenca per l'esquerra pujaria al Mas Tubau i a
l'església homònima, el que continua de recte portaria al quintà de les
Planes. Nosaltres, en aquest punt, rebutgem les dues propostes i baixem
directament al torrent on ens trobem amb el gorg del Prat (42.1971,2.0423)Clica
per veure'n la ubicació. .
Del gorg estant creuem el torrent per unes pedres que fan de
rudimentària passera. Un cop a l'altra banda arrenca un corriol que
s'enfila bosc amunt, ajudats sovint per un seguit de cordes i taulons
disposats en forma d'escales i pontets. El corriol, de forta curta però
acusada pujada i que circula en sentit sud-oest, ressegueix unes
marques als arbres pintades de color verd.
Al cap d'una mica més de 150 metres sortim a un gran prat herbat;
sembla ser que estem dins la propietat de les Masies el Prat, però en
cap moment hem vist un cartell prohibint-nos el pas ni tant sols
avisant-nos de que estem en una propietat privada. A dalt podem veure
les cases de les Masies el Prat (42.1959,2.0401)Clica
per veure'n la ubicació. , i com que de totes maneres hem
de sortir d'aquí, cap allà ens dirigim, cosa que assolim de seguida.
Val a dir que aquestes cases son unes antigues masies recentment
restaurades i habilitades amb molt d'encert com a cases d'allotjament
rural.
Les vistes cap al nord des de la seva balconada son magnífiques.
Passem entre les cases que ens queden a la dreta i la piscina que
tenim a l'esquerra. Anem a buscar un camí cimentat de lleugera pujada
que marxa inicialment en sentit sud-oest i que uns 200 metres més amunt
ens duu a una pista forestal de terra que ens talla, amb un rètol
informatiu a la cantonada; nosaltres la prenem a la dreta en direcció a
Sant Jaume. Anem fent camí còmodament en sentit nord-oest. Uns 200
metres més endavant deixem a la dreta un camí barrat amb una cadena i
amb un cartell prohibint-ne el pas (és el camí que haguéssim pres al
gorg de Montner si no hagués estat barrat), al mateix temps que ens
adrecem al sud-est. Al cap d'uns 150 metres defugim un camí que se'n va
per la dreta i una mica més de 200 metres després passem a frec de Cal
Cintet (42.1952,2.0325)Clica
per veure'n la ubicació. , un gran casalot de tres plantes
molt ben condicionat.
La pista segueix un centenar de metres més, fins que anem a petar a
la carretera asfaltada; a la dreta aniríem cap a la Pobla de Lillet
passant pel collet de Sant Jaume que ja coneixem i que resta a només
250 metres, nosaltres prenem la carretera a l'esquerra en lleugera
baixada, emprenent així la definitiva i ensopida tornada a Sant Jaume
de Frontanyà que dista uns 1,3 quilòmetres, on donem per ben
finalitzada l'excursió d'avui.
Inici i final del recorregut.