Emplaçada a l'extrem més oriental del terme municipal de Santa Maria de Martorelles, tocant al termenal de Vallromanes i dins dels límits del Parc de la Serralada Litoral. La font queda a peu del camí d'Alella.

Per accedir-hi ens apropem al cementiri municipal, situat als afores pel nord del nucli urbà. Aquí estacionem el vehicle i seguim a peu. Deixem el cementiri a la nostra esquerra, l'asfalt s'acaba i esdevé una pista de terra amb vinyes ben conreades a banda i banda. Uns 200 metres després arribem a una cruïlla; abandonem la pista, també defugim un altre camí que se'n va per l'esquerra i agafem un corriol a la dreta que voreja Can Bernades, deixant la masia a la nostra dreta. Immediatament després obviem un corriol ascendent a la dreta cap a una pineda i de seguida n'ignorem un altre també a la dreta que va a la mateixa pineda que l'anterior. Entrem en un alzinar molt ombrívol, el camí davalla paral·lel al torrent que ens queda a la nostra esquerra, a la dreta trobem una fita de l'Ajuntament de Barcelona, doncs aquests terrenys l'hi pertanyen. Passem per damunt de la malaguanyada font de Beu-i-Tapa que ens queda a sota a l'esquerra. Al cap d'un centenar de metres obviem el camí de la dreta barrat amb una cadena que porta als terrenys d'acampada de Can Girona i també condueix a la font del Racó. Nosaltres continuem recte, enlairant-nos respecte del torrent que deixem a sota nostre a l'esquerra. 150 metres després anem a petar a una ampla pista forestal que ens talla.

Prenem la pista a la dreta, tot seguint uns indicatius cap a la font de la Mercè, Castellruf i el castell de Sant Miquel. De seguida passem pel costat de la casa de colònies de Can Girona que ens queda a la dreta. Continuem per la pista que inicialment presenta una considerable pujada, seguint les marques blanques i vermelles corresponents al GR. Mica en mica la pujada va minvant i uns 250 metres després passem pel costat d'una gran bassa cilíndrica d'aigua que queda a la nostra dreta, la bassa de Can Girona. A partir d'aquí el camí planeja. Aviat deixem un camí a l'esquerra que puja a una torre elèctrica. Uns 375 metres més enllà, a la sortida d'un revolt a l'esquerra, defugim un corriol descendent que surt per la dreta, mig amagat, que ens baixaria al gorg de Can Ros. Seguim sempre per la pista. Uns 200 metres més endavant arribem a una bifurcació; pel camí de l'esquerra aniríem al Castell de Sant Miquel passant pel coll de Can Corbera, nosaltres anem recte, planejant per dins el bosc. Al cap d'uns 200 metres el camí s'eixampla formant una petita esplanada; just a l'esquerra ens espera la font de la Mercè.

És considerada una de les fonts més importants de la Serralada.

La paret de la font és un llarg mur de pedra longitudinal, d'uns 80 Cm d'alçada per més de quinze metres de llarg; al centre s'hi ubica l'espai per on sempre brolla l'aigua mitjançant un broc colzat d'acer inoxidable encastat al mur.

L'aigua cau dins d'un bassal semicircular que es troba envoltat per un paviment enllosat de planta semicircular. Una estreta canalització practicada al paviment permet que l'aigua de la pica discorri fins a un petit registre ubicat fora d'aquest, així l'aigua és aprofitada i no es perd.

Al costat de la font hi ha una bigueta de fusta informativa amb el nom de la font.

La font fou inaugurada a finals dels anys 70 del segle XX, el dia de la Mare de Déu de la Mercè, 24 de setembre. Se la va batejar amb el nom de la patrona de Barcelona donat que els terrenys on s'ubica la font pertanyen a l'Ajuntament d'aquesta ciutat des de l'any 1920.

S'abasteix d'aigua gràcies a la séquia que neix a partir d'una mina que està ubicada uns metres més amunt de la font, just a l'encreuament de camins i torrents. Mitjançant un sistema de tubs, canalitzacions i pous de registre, aquesta mina (d'uns 100 metres de llargada) subministrava aigua a tota la finca de Can Girona. Anys enrere, l'aigua d'aquesta mina, era canalitzada fins a Mollet; les canonades estaven agafades a I'antic pont que separa Martorelles i Sant Fost de Mollet.

L'any 1993, el Consorci del Parc de la Serralada Litoral va encarregar l'arranjament de la font a un paleta del poble, en "Picu" Marín, qui la va deixar tal com la veiem avui dia. Durant un temps, una branqueta feia de tap per evitar que el desguàs d'aigua fos massa gran.

Entre les diverses històries que corren en la veu popular, derivades, en aquest cas, de la confusió entre la invasió sarraïna del segle VIII i les incursions dels turcs a les costes catalanes, molts segles després, hi ha la que diu que la font fou batejada així perquè el cabdill àrab Almansor va atacar aquesta regió cap a l'any 985 i va fer presoners força veïns de la contrada, i aquesta verge és la patrona dels captius. Sembla ser també que un grup de sarraïns va ser destacat entre el castell de Sant Miquel i Can Terrades, i la gent anomenava l'actual torrent de Can Girona torrentera dels Turcs.