No confondre aquesta font amb la font dels Castanyers que ens resta a uns 250 metres al nord-oest en línia recta.

La trobem prop del camí que va de la riera de Clarà a dalt del Dalipà.

Us explicaré com anar-hi des del cementiri municipal de la Vall de Clarà, conegut també com el Cementiri Nou, situat al nord de la vila, darrera del polígon industrial i a l'esquerra de la carretera C-1415c que puja a Òrrius. Aquí podem estacionar el vehicle.

Deixem el cementiri a l'esquerra i engeguem a peu per l'ample camí de sorra que marxa en sentit ponent. 150 metres més endavant obviem a l'esquerra l'accés al centre d'atenció d'animals de companyia alhora que el camí esdevé cimentat. Escassos 75 metres després s'acaba el ciment i enllacem amb la riera de Clarà, la qual remuntem a l'esquerra, en direcció sud-oest. Immediatament rebutgem un camí que se'n va per l'esquerra i continuem recte, riera amunt. Anem trobant una sèrie de trencalls a banda i banda per accedir als conreus; no hem de fer cas de cap, sempre per la riera, trepitjant la sorra solta. Cal anar amb compte, doncs per aquesta riera circulen vehicles que pugen a la urbanització de Can Raimí. Al cap de 750 metres defugim un camí a la dreta que es fica a la urbanització i 75 metres després abandonem definitivament la riera i trenquem a l'esquerra per un ample camí ascendent.

De seguida ens desviem a la dreta per un caminet barrat per una cadena. Per damunt dels nostres caps circula una línia d'alta tensió amb les seves torres; anem seguint per aquest camí amb la llera de la riera de Clarà a sota, a la nostra dreta. Trobem la primera torre de la línia i continuem el camí. Quan haguem passat la 2ª torre sortim a una petita clariana amb una bifurcació; prenem la sendera que surt per l'esquerra en direcció sud-est endinsant-se en el bosc. Uns 100 metres després trobem un trencall a l'esquerra que s'enfila per la muntanya, el qual agafem (si seguíssim recte una cinquantena de metres seríem a la font del Gavatx). Una trentena de metres més amunt enllacem a la dreta amb un altre corriol i una seixantena de metres després anem a parar a un camí ample que ens talla; a l'esquerra tornaríem a la riera de Clarà, nosaltres el prenem a la dreta, en direcció sud-est i lleugera pujada. Al cap de 40 metres deixem un camí a l'esquerra i tot seguit un altre també a l'esquerra, un centenar de metres més endavant obviem un corriol descendent a la dreta i immediatament arribem a un encreuament; defugim tant el brancal més marcat de la dreta com el que se'n va per l'esquerra, nosaltres ens enfilem per un corriol que marxa en sentit nord-est per dins el bosc i només 25 metres passem a frec de la font dels Castanyers.

Deixem la font a la dreta i continuem pujant pel corriol, 50 metres més amunt anem a parar a un ample camí transversal que agafem a la dreta. El camí aviat pren direcció sud al mateix temps que rebutgem un caminet que surt per l'esquerra. Continuem pel camí fressat durant uns 250 metres fins que comencem a descriure un revolt a l'esquerra. Just aquí trenquem a l'esquerra per un caminet descendent. Al cap de només 50 metres trobem al mig del camí una roca de granit amb una rajola que ens indica que som a la font del Castanyer, la qual resta uns metres a la dreta nostra, darrera un vell castanyer.

Es tracta d'una petita font als peus d'un gran castanyer de diversos peus, envoltada d'alzines als vessants del torrent i de canyes a la llera del mateix.

Aquesta font no ha estat restaurada encara, es troba talment com estava antigament. Un petit broc encastat al marge per on raja l'aigua que cau en un bassal format per tres pedres situades per sota del nivell del terra.

Davant la font presideix l'espai el vell castanyer que li dóna nom, envoltat d'un rústec banc de pedra. A l'esquerra de la font tenim un altre banc de pedra per seure, aquest arrambat al marge.

Al mig del camí d'accés hi ha una roca de granit de pedrera amb una rajola amb el nom de la font i la imatge d'un castanyer. En una altra cara de la roca tenim també el mig càntir en baix relleu característic del Grup de Fonts d'Argentona.

Les seves aigües, abans agradables, ara recomanen no beure-les. En uns treballs de desbrossament del seu entorn varen malmetre una mica la seva deu, castigant l'aigua amb regust fangós.