La localitzem prop del torrent de Cal Manraset, a uns 400 metres per sota de la font d'en Quico, en una petita clariana entre el camí i unes roques.

Ens hi podem atansar amb certa facilitat des del cementiri municipal de la Vall de Clarà, conegut també com el Cementiri Nou, situat al nord de la vila, darrera del polígon industrial i a l'esquerra de la carretera C-1415c que puja a Òrrius. Aquí podem estacionar el vehicle.

Deixem el cementiri a l'esquerra i engeguem a peu per l'ample camí de sorra que marxa en sentit ponent. 150 metres més endavant obviem a l'esquerra l'accés al centre d'atenció d'animals de companyia alhora que el camí esdevé cimentat. Escassos 75 metres després s'acaba el ciment i enllacem amb la riera de Clarà. Immediatament abandonem la riera i trenquem a l'esquerra per un camí que marxa inicialment en direcció sud-est. El camí remunta el torrent de Cal Manreset, a banda i banda anem deixant camins i accessos a les finques, nosaltres sempre pel camí més marcat que mica en mica es va estrenyent. Uns 600 metres més endavant el camí fa un gir a l'esquerra i ens aboca a un descampat, el qual travessem a la dreta en sentit sud-oest. Al final del descampat segueix el camí fressat en direcció més aviat sud. Aviat anem a parar a un camí que ens talla i que fem a l'esquerra. De seguida descrivim un revolt a la dreta i poc més enllà som en una petita clariana amb la font del Roure a mà esquerra.

Aquesta font es podria anomenar del Roure de Can Calau per diferenciar-la d'una altra dita també del Roure que es troba fregant el terme d'Òrrius i que avui dia és eixuta i inoperant.

Els qui van triar l'emplaçament de la font van estar del tot encertats. El pas dels segles havia deixat a la vista unes grans pedres artísticament sobreposades. Als seus peus, protegida per un rústega teuladeta de troncs, la font brolla d'un original broc que li dóna la sensació com si l'aigua sorgís de la mateixa pedra. A sota recull l'aigua una pica rodona de pedra situada arran del terra.
La seva construcció difereix molt de les altres fonts que podem trobar pels voltants, tota ella emana originalitat, només aquella forma de mig càntir, símbol característic dels constructors, l'agermana amb les altres.

A la dreta del brollador tenim el característic mig càntir, símbol inequívoc dels seus restauradors, el Grup de Fonts d'Argentona.
A ambdós costats de la font arrenquen en angle obert dos murs de pedra que alhora retenen les terres i fan de respatller a dos bancs de pedra per seure.

A peu de camí hi ha una bonica rajola amb el nom de la font i unes fulles de roure. Damunt seu tenim una allargada llosa de pissarra recordant-nos que la font fou restaurada pels voluntaris del Grup de Fonts d'Argentona l'any 2005.

A uns 30 metres hi ha l'entrada de la mina que portava l'aigua canalitzada a la masia. Ara potser és un xic més escassa, però n'hi ha prou per fruir d'ella i apaivagar la set.