Erigida als afores del nucli urbà per l'est, a tocar dels antics rentadors de la Vila i al començament del Camí de l'Ermita (conegut també com Camí de la Verònica, degut a les catorze estacions del viacrucis que segueixen aquesta drecera costeruda).

Si sortim de Sarral en direcció a l'ermita dels Sants Metges, just haguem travessat el riu Vallverd, trobarem la font a mà esquerra del camí.

És un dels espais més concorreguts pels sarralencs. L'àrea de lleure adjacent i la remor del riu Vallverd o riu de la Vila (que es fa sentir en època de pluges) donen la benvinguda als nombrosos caminaires que cada dia pugen a l'Ermita dels Sants Metges. Les rutes de la Vallcervera, de l'Anguera, de les Coves, del Cogulló i de les Pedanies, surten d'aquest indret emblemàtic.

La font queda integrada en el muret de pedra amorterada que delimita el camí i el marge i alhora reté les terres.

Es tracta d'una petita construcció d'obra arrebossada i pintada de blanc, deu fer metre i mig d'alçada per no gaire més d'un metre d'amplada i està flanquejada per dues pilastres llisses.

El frontal és de maons vistos i queda lleugerament endarrerit. A la part baixa l'aigua brolla per un gruixut broc de ferro, cau a un primer bassal rectangular arran del terra i després omple un abeurador allargat a un nivell més baix.

Al capdamunt del frontal encara es pot veure, dins un marc ovalat, l'escut de la vila de Sarral.

L'escut de la vila de Sarral presenta les quatre barres catalanes timbrades amb la corona marquesal. El blassonament cívic de Sarral és dels més interessants de la comarca puig que el comparteix, ni més ni menys, que amb el Principat de Catalunya. Sarral tot i estar infeudat en determinats moments fou vila reial i com a tal rebé diversos privilegis del monarca. Així doncs l'any 1383 Joan I el Caçador dóna el dret a fer servir l'escut català com a escut sarralenc.

Al costat de la font disposem d'un pedrís per seure i a l'altra banda de camí hi ha una àmplia esplanada amb taules i bancs per seure i a sota seu els antics rentadors.

El metge i poeta local Adolf Andreu, en parlar de la Font de Dalt, deia:

"Prop del camí, a baix del pendent,
tant si hi ha secada com si hi ha blanor,
a cops rajant, altres cops no,
a voltes poc, a voltes gens,

pas obligat, punt de partida
de processons, de caçadors,
de caminants passejadors...
la Font de Dalt marca una fita:

una època sentimental,
tota una història d'un regnat
i melangia d'un passat
lligada al poble de Sarral.

Font cristal·lina i encisera.
Ni de matí ni cap al tard
no hi vagis mai a buscar aigua
si tens el cor enamorat,

que el cantiret que va a la font
pot escapar-te de la mà
i tot jugant, rient rient,
si et cau a terra es pot trencar."