| Autor: | Raúl Puga i Fernández |
A mitjans del segle XVIII, una terrible malaltia va assolar les petites poblacions de Gavà i Castelldefels. La gent que hi vivia es dedicava a cultivar la terra, a cuidar dels ramats d'ovelles i també a la pesca. Però, cada cop quedaven menys persones adultes sanes i fortes per fer aquestes feines. Tan era així, que a la malaltia aviat se li suma la fam, perquè no quedaven prou pagesos per cuidar la terra, pastors per dirigir els ramats o pescadors que amb paciència es tiressin a la mar. Un bon dia, el Baró de l'Eramprunyà , hereu de la família March, va convocar una reunió amb les persones més influents de la Baronia. Hi acudiren ell mateix com a representant del rei, el capellà de l?Ermita de Bruguers com a representant del clergat i els seus respectius seguicis. Els acompanyants, més que prendre decisions, eren els encarregats d?aplaudir les decisions dels seus amos i senyors, com en tota societat feudal. Després de moltes hores de conversa on van menjar i beure tot allò que la població feia anys que no tastava, el Baró prendre una decisió. Al seu parer, la malaltia era un càstig diví pels excessos que havien comes els plebeus. Per demostrar-li al Senyor que es penedien dels seus actes, apujaria els impostos reials de la Baronia durant un any sencer. Els seus emissaris van començar a cobrar els impostos a partir de l'endemà , però res no semblava canviar pels habitants de Gavà i Castelldefels. Si de cas, que ara eren mes pobres que abans. Mentrestant, la malaltia continuava deixant sense forces aquelles persones que podrien estar treballant la terra.
Un temps després, veient que els impostos nomes feien que la població passes encara mes gana i restriccions, es tornaren a reunir al castell de l'Eramprunyà . Aquest cop, fou el mossèn qui exposar la seva teoria. Segons ell, la malaltia també era un càstig que Déu enviava a la població pecadora, però la solució era una altra de ben diferent. Va imposar, sota pena de mort, que la gent acudís a missa cada diumenge a resar un parenostre, un avemaria i totes les cançons de missa tan típiques a les parròquies del nostre país. Això tampoc tingueren cap efecte positiu. De fet, cada vegada hi havia mes gent malalta i mes persones que no podien anar a resar a les esglésies, que quedaven més i més buides.
El temps continuava passant, però ningú no sabia quin podia ser el remei per a aquella malaltia. Fins que una nit clara d'estiu, en quan la xafogor del dia havia deixat pas a la suau brisa nocturna, dos germans bessons jugaven a amagar-se pel bosc. Eren un nen i una nena ben espavilats per l?edat que tenien, però encara amb la innocència que només la canalla conserva. Vivien en una masia apartada de la població, just enmig de la vall de la Sentiu, a la falda del castell de l'Eramprunyá . A casa, l'àvia i el pare havien emmalaltit ja feia mesos i ells ajudaven la mare amb totes les feines de la llar. Aquella nit, però, la seva història canviaria per sempre més. Mentre jugaven a pocs metres de casa seva, sota la llum de la primera lluna plena de l'estiu, van veure un petit resplendor a través de les alzines. Encuriosits per aquella llum tan misteriosa, es van endinsar cada cop més en aquell bosc. Deixaren enrere pins pinyoners, alzines i esbarzers, també algun cirerer. De sobte, la llum la tingueren tan a prop que gairebé la podrien haver tocat si na haguessin quedat embadalits. Davant seu, hi havia dues nimfes vestides amb túniques color turquesa suau que brillaven. Els cabells rossos els queien sobre l'esquena emmarcats per dues trenes que s'unien en forma de corona, trenades amb flors i fulles d'heura. Tenien ulls verds ben càlids que transmetien pau i serenor. Eren les Nimfes de la Sentiu, que havien protegit la vall durant segles de tots els mals. Una d'elles, la que semblava més gran de totes dues, va fer una passa endavant i digué aquestes paraules: "Vosaltres, que encara conserveu la bondat amb què vareu néixer, sereu els encarregats de retornar la salut als vostres veïns i veïnes." Acte seguit, les dues nimfes es van apartar i deixaren veure una bella font amb aigua estancada i moltes flors al voltant. La natura creixia ben forta i vigorosa al voltant de la font i alguns animalons hi bevien sense espantar-se per la presència de les nimfes o de la canalla. Ara torneu a casa i, demà , torneu a buscar aigua per a la vostra família. No deixeu que ningú se la faci seva. Serà de tothom que ho necessiti. A l'endemà , només que el sol despuntava a llevant, van sortir els dos bessons de casa sense fer soroll amb una bota de cuir que van omplir a vessar de l'aigua que rajava a la font. Va ser màgic! Només que la seva àvia i el seu pare es van mullar els llavis amb aquella aigua pura i fresca, va començar a notar que recuperaven lentament les forces. Durant set dies i set nits, es van encarregar de portar aigua a cadascuna de les masies de les viles de Gavà i Castelldefels. No va quedar ni una sola persona que no hagués tastat aquella aigua i tothom semblava recuperar-se de l'estranya malaltia.
