Itinerari:
Deixem el mirador a l’esquerra i
engeguem per l’ampla pista en sentit sud. Circulem pel camí Vell de
Montcada. Al cap de 125 metres defugim un trencall que se’n va per
l’esquerra i baixa a la font de la Cisterna Antiga i més enllà a la
font de Can Mas (tornarem per aquí). 225 metres després abandonem la
pista i ens desviem a la dreta, saltem una cadena i una mica més amunt
som en una petita esplanada amb un camí transversal que ens talla; aquí
obviem un camí que surt per la dreta i seguim per un corriol descendent
que arrenca per l’esquerra. El camí, ben fressat, circula en sentit
ponent en paral·lel a la pista principal. Uns 225 metres més endavant,
poc abans de que el camí mori a la pista principal, ja prop de les
cases de la urbanització, cal anar en compte, doncs ens hem de desviar
per un corriol descendent a la dreta, baixant uns esglaons practicats
al terra. Inicialment el camí porta direcció nord, però més avall
s'anirà encarant cap a l'est. Sempre per dins el bosc i en baixada,
anem trobant altres esglaons. Finalment, uns 175 metres més endavant,
en una raconada a la dreta, hi trobem la font d'en Mora.
La font queda en una raconada del camí, consta d'una
petita paret
adossada al marge de la muntanya amb dos petits murets de maons que
l'acullen. L'aigua goteja per un broc de plàstic encastat al frontal, i
cau directament al terra, formant un bassal. Després l'aigua desguassa
per un rec practicat al terra que creua el camí. Al costat dret de la
font hi ha un piló rodó de l'Ajuntament de Badalona amb el nom de la
font.
De la font surten dos corriols; prenem el de l'esquerra, en baixada
i direcció nord, sempre pel mig del bosc. Es tracta d'un un xic
desdibuixat però molt bonic, amb molta pedra coberta de molsa.
Una mica més de 150 metres més avall anem a petar a un camí més
ample i planer que ens talla; obviem el brancal de la dreta que es fica
en una finca particular i prenem el de l’esquerra. Uns 150 metres més
endavant, en una raconada del camí a l'esquerra, trobem la mina de la
desapareguda font del Pi, visible des del mateix camí.
De la font no en resta res, avui dia només queda la mina
amb la
seva porteta metàl·lica molt atrotinada.
Continuem pel mateix camí que portàvem i amb la mateixa direcció. És
un camí bonic i agradable de fer, sempre per dins el bosc, molt planer.
Al cap d'uns 300 metres saltem una cadena que barra el pas als vehicles
i ja som a la urbanització La Vallençana, al carrer de la Perdiu. El
tram que ve a continuació travessa la urbanització sempre trepitjant
asfaltat, però no vaig saber trobar cap alternativa. Així doncs, agafem
el carrer de la Perdiu a l'esquerra, en pujada. Uns 180 metres més
amunt girem a l'esquerra pel carrer de la Cadernera que ja no abandonem
fins el seu final, uns 400 metres més amunt, que anem a parar a un
carrer ample que ens talla, el Camí Vell de Montcada; a l'esquerra
aniríem al collet de la Vallençana, nosaltres fem a la dreta, en
direcció al coll de les Ermites. Caminem en sentit sud pel voral del
carrer. Si mirem a l'esquerra podrem gaudir d'unes bones vistes de la
vall de Sant Jeroni i de Badalona. Al cap d'uns 250 metres ens desviem
a l'esquerra per un camí de terra ample i ascendent. 200 metres més
amunt, després d'una marrada del camí, arribem a una esplanada
presidida per la petita ermita de Sant Onofre.
Oratori construït l'any 1498 pels monjos de Sant Jeroni
en un lloc
aïllat aleshores, al serrat de les Ermites.
Des del darrere de l'ermita se'ns obren bones vistes.
Reculem els 200 metres que ens separen del Camí Vell de Montcada i
el reprenem a l'esquerra, continuant amb el mateix sentit que dúiem.
Encara hi ha ramats de cabres i ovelles per Badalona.
Poc més de 400 metres més enllà deixem enrere les últimes cases de
la urbanització alhora que saltem una cadena, passada la qual el camí
esdevé de terra. Al cap de només 125 metres som en una cruïlla de
camins, el coll de les Ermites (41.4710,2.2110)Clica
per veure'n la ubicació. . Albirem el Puig Castellar
davant, el nostre immediat objectiu.
De tots els camins que menen en aquesta cruïlla, prenem la pista
ampla que ens talla, a la dreta, en direcció sud-oest i lleugera
baixada. Hem enllaçat amb el GR-92 que recorre tot Catalunya
de nord a sud, des de Portbou fins Ulldecona, i que ens acompanyarà
durant una estona. Una mica més de 200 metres més endavant arribem a
una bifurcació; aquí agafem el brancal de l'esquerra que ens duu per un
passeig flanquejat per xiprers i una lleugera pujada, a l'entrada del
poblat ibèric. Un pedró amb una poesia ens dóna la benvinguda.
Tot seguit entrem en una gran esplanada amb una balconada que fa
d'excel·lent mirador.
Tal com hi hem arribat, abandonem el GR que se'n va de
front i continuem per un corriol senyalitzat que arrenca per la dreta.
Un caminet ben arranjat amb baranes, escales de fusta i un seguit de
panells informatius ens permet pujar fins dalt de tot del poblat, on es
veuen les restes de les antigues construccions.
En el cim del Puig Castellar es troben les restes del poblat ibèric
d'una tribu laietana, fundat a l'entorn del segle VI aC i que va
perdurar fins al final del segle III aC o inici del segle II aC. Alguns
autors han suposat la possible destrucció del poblat per les legions
romanes de Porci Cató durant la campanya de l'any 195 aC, tot i que no
hi ha prou elements que confirmin un abandonament sobtat i traumàtic.
El poblat constituïa un agrupament de tipus mitjà, dedicat a
l'agricultura i la ramaderia i, secundàriament, a la metal·lúrgia i el
teixit. Les nombroses restes trobades, bàsicament d'origen grec i
púnic, confirmen l'existència d'un abundós comerç amb pobles
estrangers. Estructuralment té forma el·líptica i consta de tres
carrers longitudinals amb més de trenta habitatges, fet que fa suposar
una població de poc més de 200 habitants. La part menys protegida
estava defensada per una forta muralla de pedra i argila, d'un metre de
gruix. Els habitacles -datables entre els segle IV i III aC- estan
construïts amb blocs irregulars de granit i pissarra, tenen un o dos
compartiments, i devien estar coberts amb branques o fang. El poblat va
ser descobert per Ferran de Segarra, el 1902. Les abundoses troballes
procedents d'aquest jaciment es conserven al Museu d'Arqueologia de
Catalunya i a l Museu Torre Balldovina, de Santa Coloma de Gramenet.
Vist el poblat baixem per un corriol que surt de l'extrem de llevant
i baixa directament fins enllaçar amb les escales de fusta que duen a
la gran esplanada anterior. Un cop a l'esplanada girem a l'esquerra
fent el camí invers a l'anada, i caminem els prop de 350 metres que ens
separen del coll de les Ermites. Un cop aquí deixem a l'esquerra el
camí per on hem vingut i també un a la dreta que porta a la cova d'en
Genís, nosaltres continuem de front per l'ampla pista, en lleugera
pujada. Només 175 metres després trenquem a l'esquerra per un passeig
flanquejat per xiprers que ens aboca, 30 metres més amunt, a l'ermita
de Sant Climent.
Està situada al serrat de les Ermites, al cim d'un turó,
al límit
amb el terme de Montcada i Reixac. Va ser erigida com a oratori pels
monjos de Sant Jeroni l'any 1673. El 1980 va ser reconstruïda pel
Centre Excursionista de Badalona. Té planta rectangular, amb capçalera
semicircular, coberta amb volta de canó revestida exteriorment de
rajoles. La porta és rectangular, amb llinda de fusta. Presideix la
façana un campanar d'espadanya fet amb maons.
Tornem a la pista i la reprenem a l'esquerra, seguint les marques
blanques i vermelles del GR. Davallem còmodament per l'ampla
pista, obviant qualsevol camí que ens meni, durant uns 550 metres, fins
que trobem un corriol descendent a la dreta que segueix les marques
blanques i vermelles. El caminet fa drecera per dins el bosc, guanyant
recorregut a la pista en forta pendent. Uns 250 metres més avall saltem
una cadena i creuem una àmplia esplanada habilitada com aparcament, al
final de la qual som en una cruïlla; deixem la pista que segueix recte
i girem a l'esquerra, seguint el GR-92 per l'anomenat Camí
del Monestir. Uns 75 metres més endavant; a mà dreta, ens queda
l'antiga bassa de rec dels conreus de la finca, on encara avui en dia
es cultiva, a l'altre costat del camí tenim la font de Sant Jeroni o
del Lleó.
Trobem la font davant mateix de l'entrada al monestir de
Sant
Jeroni de la Murtra, a peu del camí del monestir per on hi passa també
el GR-92. La font queda enlairada mig metre respecte del camí, adossada
a un mur davant del monestir. El cap d'un lleó fa de broc a aquesta
font que raja després d'activar un polsador situat al damunt,
aixoplugat per una teula. L'aigua cau en una pica rodona de pedra
situada damunt d'un pedestal fet amb petits còdols i desguassa per sota
del camí abastint una bassa de reg.
Al capdamunt del frontal hi ha tres mosaics fets amb rajoles; els
dos dels extrems, amb rajoles verdes i blanques, porten les
inscripcions "Senyor el nostre cor té set de Vos" i "Deu-nos l'aigua de
la vida" respectivament, el central és una imatge de Sant Jeroni. El
GR-92, que recorre tot Catalunya de nord a sud, des de Portbou fins a
Ulldecona, passa per aquesta font on els caminants i ciclistes, des
d'antic han comptat amb la seva aigua.
Uns metres més enllà, a la dreta, hi ha l'entrada al monestir de
Sant Jeroni de la Murtra. Si tenim l'ocasió d'entrar-hi (hi ha
diferents dies durant l'any que el Parc de la Serralada de Marina
organitza jornades de portes obertes), a part de visitar el monestir,
podrem veure la bonica font de Sant Miquel, situada al claustre, que
aboca contínuament un raig d'aigua que recull de la mina de la
Fontsanta, ubicada uns centenars de metres a ponent, i omple els
safareigs del monestir.
br>
Antic monestir del segle XV és una joia del gòtic
català. Les obres
van començar el 1416 i van continuar fins a finals del segle XVI, que
s'edifica la torre de defensa per interceptar les incursions serraïnes.
Va ser aquí on els Reis Catòlics van rebre a Colón, a la tornada del
seu primer viatge a Amèrica. L'edifici està declarat monument
històric-artístic.
Continuem pel camí del Monestir amb el mateix sentit que dúiem. 250
metres més endavant creuem una gran esplanada, al final de la qual el
camí fa un gir a la dreta. A estones se'ns presenten bones vistes del
monestir emergint a la llunyania.
Anem obviant diferents camins a banda i banda, nosaltres sempre pel
camí més ample, seguint les marques del GR-92. Uns 300 metres
després de l'esplanada, deixem un camí a l'esquerra barrat amb una
cadena i escassos 10 metres després abandonem la pista i ens desviem a
l'esquerra per un altre camí també barrat amb una cadena. Només
començar el nou camí, trenquem a la dreta per un camí més estret i
assenyalat amb marques blanques i vermelles. És un camí planer que
circula pel mig del bosc de Can Mas en direcció nord. Uns 300 metres
més endavant, en un revolt a la dreta, trobem a l'esquerra la font de
Can Mas.
Mina oberta de pedra i maons, arrebossada per l'exterior
i amb una
boca rectangular, de mig metre d'amplada per uns 75 Cm d'alçada.
L'aigua de la mina sortia a l'exterior a través d'un broc de ferro
galvanitzat situat a la part baixa i desguassava pel camí buscant el
torrent. A la meva última visita efectuada el desembre del 2013, encara
es podia veure el broc, avui dia està colgat per una muntanyeta de
terra, sembla haver-se fet a propòsit, desconec el motiu. Cal destacar
el bastiment del sostre de la mina, amb peces arrodonides d'un quart de
cercle. Fins no fa masses anys, l'entorn estava habilitat per fer-hi
fontades, amb uns bancals de pedra adossats al marge de la muntanya.
Malauradament han desaparegut, sembla ser que han extret terres del
marge i s'han endut els bancs.
Continuem pel mateix camí, caminant pel bosc de Can Mas, inicialment
en sentit sud-est però mica en mica ens anem encarant cap al nord-est.
Al cap d'un 400 metres des de la font, deixem a la dreta el camí privat
que porta a Can Mas i seguim per l'esquerra. Uns 260 metres més enllà
saltem una cadena i anem a parra a un camí que ens talla, el carrer de
la Carrerada, que agafem a l'esquerra. A mà esquerra tenim la finca de
Can Trons. De seguida arribem a una cruïlla; aquí ens abandona el GR-92
que segueix per la dreta, nosaltres continuem recte amunt per un camí
cimentat. Pocs metres després passem pel costat del restaurant Cal
Dimoni que ens queda a la dreta. Si mirem dins el pati del restaurant,
podrem veure una curiosa font feta amb pedres de molí on el broc és la
cara d'un dimoni. A l'acabar-se la tanca del restaurant, també
finalitza l'asfalt al mateix temps que som en una bifurcació; aquí
defugim un camí que surt per la dreta, saltem una cadena i continuem
recte en lleugera però constant pujada, mantenint la direcció,
nord-oest. Obviem qualsevol camí que ens meni, sempre recte i amunt. Al
cap d'uns 350 metres i quan falten només 50 metres per assolir el camí
Vell de Montcada, ens desviem a la dreta per un corriol descendent que
segueix el traçat d'una línia elèctrica de baixa tensió. El camí està
molt erosionat i presenta una considerable pendent, cal doncs vigilar
de no relliscar. Només 30 metres més avall, tres metres abans d'arribar
a un pal de formigó de la línia elèctrica, veurem a mà esquerra una
basseta d'obra, és la font de la Cisterna Antiga.
Consisteix en un forat a terra i una petita basseta
d'obra
arrebossada, d'un metre d'alçada per metre i mig d'amplada i mig metre
de fons. No s'aprecia el tub per on s'alimenta, però habitualment és
plena d'aigua. Al costat hi trobem un pal de formigó de la xarxa
elèctrica i una bonica figuera.
Desfem els últims 30 metres fins el camí de la Carrerada que
reprenem a la dreta durant uns 50 metres més, fins anar a parar al camí
Vell de Montcada que ens talla i que fem a la dreta els escassos 125
metres que ens separen de l’aparcament de la collada de la Vallençana
on tenim estacionat el vehicle i on donem per finalitzada l’excursió
d’avui.
Inici i final del recorregut.