Itinerari:
El Baixador de Vallvidrera està situat al quilòmetre 3,8 de la
línia Sarrià-Les Planes. El tren va arribar-hi l'any 1916, amb
l'entrada en servei del tram de línia Sarrià-Les Planes. Disposava de
les dues vies generals amb andanes laterals i originalment tenia
l'edifici de viatgers a l'esquerra de les vies amb accés des de la
carretera de Vallvidrera. Durant els anys cinquanta del segle passat es
va modificar notablement; la distribució d'aleshores és la que es manté
actualment.
Vaig ben acompanyat pels companys del Grup d'Amics de les Fonts;
Marcel, Eloy, Òscar, Josep i Javier. El nostre guia avui és en Marcel,
bon coneixedor dels racons de Collserola i de les seves fonts.
Encetem la caminada just a l'entrada del Baixador de Vallvidrera.
Des d'aquí pugem per un tram d'escales que surten enfront nostre. Un
cop dalt ignorem els torns d'entrada a les andanes que tenim davant i
girem a la dreta, sortint a una gran esplanada de terra on comencem a
veure els primers panells informatius de diferents itineraris
recomanats pel Parc. Rebutgem un camí esglaonat que arrenca de l'altra
banda de l'esplanada i porta directament a vil·la Joana. Nosaltres
prenem un camí planer que surt per l'esquerra, en direcció més aviat
nord-est, ample i cimentat.
Estem seguint el camí del Fondal que remunta plàcidament el torrent
d'en Ferrer, enllaçant el pla de l'Estació amb el mirador de la Font
Nova. Es tracta d'un itinerari accessible a persones amb mobilitat i
visibilitat reduïda. El camí està ben arranjat, amb baranes de fusta,
un sòcol guia i panells informatius adaptats als visitants amb
visibilitat reduïda.
Al cap de 250 metres abandonem el camí principal i trenquem a
l'esquerra per un corriol que s'endinsa en el bosc i que en no res ens
aboca a la font Rosita.
La font queda integrada a la muntanya. La part exterior és
una
estructura de maons vistos rematada per una placa de marbre on hi ha
gravat el nom de la font. El brollador, actualment un forat a la paret
del fons, queda en una petita estança aixoplugada i oberta per davant,
decorada amb rajoles blanques i protegida per una barana de ferro que
cobreix la part alta. A banda i banda de les parets laterals hi ha un
refús que servia per deixar-hi els gots.
La porta dona pas a la boca de la mina. Una galeria excavada a la
muntanya, d'una fondària d'uns 10 metres, bastides les parets amb maons
i el sostre amb peces arrodonides d'un quart de cercle. Llàstima que
amenaça ruïna.
L'espai immediat del davant de la font està pavimentat amb rajoles
de terrissa. Recentment ha estat recuperada pel servei del Parc.
Tornem al camí principal i el reprenem a l'esquerra, guanyant alçada
molt poc a poc, trobant un seguit de places i racons d'estada, i més
amunt una plaça circular amb bancs d'obra.
Al ser a tocar del torrent, l'ambient és propi d'un bosc de ribera,
caracteritzat per la presència d'arbres caducifolis. Dominant el
paisatge hi ha un magnífic roure i dos grans plàtans, testimonis de
l'enjardinament d'aquests racons a començaments del segle XX.
Uns 175 metres des de la font Rosita veiem a la nostra dreta un gran
mur de pedra i forma arrodonida. Pocs metres més amunt el camí fa un
tomb de gairebé 180º a la dreta i de seguida trobem la font Nova,
ubicada en un racó d'una terrassa enlairada i rodona, a l'ombra de dos
magnífics plàtans.
Es troba dins el bosc, en un racó d'una terrassa circular feta amb
murs de pedra esglaonats. El frontal de la font és un mur de formigó i
forma còncava, simètric i amb escales pels dos costats protegides amb
baranes metàl·liques. Encastat al mig del frontal hi ha l'aixeta que
regula l'aigua que cau a una pica rectangular integrada en un banc
corregut que ressegueix tot el frontal i que alhora li fa de
respatller.
A la dreta de la font hi ha un monòlit de pedra amb inscripcions
amb llenguatge Braille i relleu del recorregut, adaptat a persones amb
visibilitat reduïda.
A partir d'aquesta font s'acaba el camí adaptat per a persones amb
mobilitat reduïda, però encara poden seguir l'itinerari les que tenen
discapacitat visual, doncs les escales i camins per on passarem a
continuació estan preparades i els plafons informatius estan també
escrits amb llenguatge Braille.
Així doncs, a continuació pugem per les escales que passen per sobre
la font i que s'enfilen serpentejant muntanya amunt. Un parell de
replans més amunt som davant de la font Vella.
La font es troba en un racó del replà de les escales que pugen des
de la Font Nova al passeig dels Plàtans. Construcció formada per dos
grans murs d'obra arrebossada formant angle recte i adossats al marge
que alhora retenen les terres. El mur principal presenta un frontal en
relleu, de totxo vist. A banda i banda arrenquen dos bancs d'obra
vista, el de la dreta arrambat al mur que li fa de respatller.
Antigament s'accedia a la sortida d'aigües per unes escales que hi
baixaven, actualment aquesta part està tapiada i no es veuen les
escales, ni el broc, i tampoc l'antic bassal. Possiblement fou
canalitzada l'aigua d'aquesta font, desviant-la cap a la Font Nova, a
escassos deu metres per sota.
A l'esquerra de la font hi ha un monòlit de pedra amb inscripcions
amb llenguatge Braille i relleu del recorregut, adaptat a persones amb
visibilitat reduïda.
Continuem pujant un tram més d'escales fins que anem a parar a un
passeig arbrat i planer, el passeig dels Plàtans, que recorre en línia
recta la distància fins la vil·la Joana, flanquejat pels arbres que li
donen nom a banda i banda. El passeig comença en una plaça circular
(que ens queda a mà esquerra) a l'ombra de dos roures centenaris, amb
la taula anomenada "dels Set Bisbes", en memòria de la trobada de
mossèn Cinto amb els bisbes que el visitaren.
Al llarg del passeig i als entorns propers, podem observar un seguit
d'escultures amb siluetes i relleus d'elements naturals (fulles,
petjades), peces d'un projecte de creació artística. Anirem trobant
acàcies, castanyers d'Índia i altres espècies de jardí que acompanyen
els saücs i els oms.
Al cap d'uns 70 metres passem a frec de la font dels Plàtans que ens
queda a l'esquerra del passeig.
Erigida al mateix passeig dels Plàtans de qui rep el nom, entre la
font Nova i vil·la Joana. La font queda acollida entre dos murals de
pedra adossats al marge que alhora retenen les terres. El frontal està
format per unes tires de totxos disposats en vertical i una xapa
metàl·lica allargada al mig que li donen una forma esvelta. Al
capdamunt, remata el conjunt un frontó de maó vist coronat per una
esfera. L'aigua raja per una aixeta de llautó amb polsador i cau a un
enreixat arran de terra.
Dos bancs d'obra vista encastats al mig de cadascun dels dos murs
de pedra ens conviden a seure una estona i gaudir de l'entorn.
Continuem una cinquantena de metres més pel passeig. Aquí abandonem
temporalment el passeig i trenquem a la dreta per unes escales que ens
baixen directament a la font Joana, situada uns 30 metres més avall.
La trobem sota el passeig dels Plàtans. Erigida en un racó d'una
gran esplanada amb petites grades per seure, en un espai molt ample
dins el bosc al mig del qual hi ha un rentador antic.
L'adequació de l'espai es va fer respectant l'estructura que tenia
antigament i reconstruint els racons d'estada que hi havia al voltant
de la font.
Construcció d'obra vista en forma de caseta adossada a la muntanya
i coronada per un frontó de ciment. Al mig del frontal una aixeta
metàl·lica de polsador per on raja l'aigua que cau a un enreixat des
d'on és canalitzada per sota terra per alimentar l'antic rentador que
hi ha uns metres més avall. A l'esquerra de la font disposem d'un banc
corregut de formigó d'uns 25 metres de llarg.
Vista la font, el safareig i l'entorn, pugem per les mateixes
escales per on hem vingut i tornem a ser al passeig dels Plàtans, que
reprenem a la dreta. De seguida, uns 50 metres més endavant, s'acaba el
passeig. Unes escales a l'esquerra ens condueixen a un carrer cimentat
amb vil·la Joana a la nostra dreta.
Edifici construït l'any 1708 com a masia agrícola i conegut amb el
nom de Can Ferrer. A l'era hi ha una pedra esculpida amb aquest nom i
datada el 1743. L'edifici actual el construí la família Miralles, a
mitjans del segle XIX, quan el va adquirir. Una gran mansió de tres
plantes amb galeries a davant i darrere i una torre central. La façana
principal presenta composició simètrica amb un porxo central de dues
plantes i coronada amb una espadanya, sota la qual hi ha un rellotge
amb la inscripció "Quinta Juana". Al davant hi ha un pati tancat per un
mur, amb dos portals d'accés, que el separa de l'era situada a un
nivell més aixecat.
Des del 1963 és la seu del Museu Verdaguer, dedicat a la memòria
del poeta que hi morí l'any 1902, després d'una breu estada de 24 dies.
És propietat de l'Ajuntament de Barcelona.
Deixem vil·la Joana enrere i prenem el carrer cimentat que surt del
davant de la casa i que marxa en direcció est. Només començar ens
desviem a la dreta i ens atansem a una era semicircular des d'on podem
gaudir d'una excel·lent vista de vil·la Joana. Des de l'era estant no
tornem al carrer, sinó que pugem un parell d'esglaons i ens situem en
uns jardins que queden a sobre. A l'esquerra dels jardins, tocant al
carrer, tenim la font del Centre.
Emplaçada al jardí del Centre d'Informació del Parc de Collserola.
Té una forma senzilla i alhora original. Consta d'una gran bassa
rectangular d'obra rematada amb ciment, situada pel damunt del nivell
de terra i envoltada per una passera d'obra vista. L'aigua brolla per
una canal de ferro disposada en horitzontal, de lluny sembla el
trampolí d'una piscina.
Travessem els jardins, pugem unes escales de fusta i accedim a
l'edifici del Centre d'informació del Parc de Collserola (41.4197,2.1011)lica per veure'n
la ubicació. .
Amb un emplaçament idoni, envoltat de natura, cèntric i ben
comunicat, aquest edifici, inaugurat el 1990, és la seu del Consorci
del Parc Natural de la Serra de Collserola. A la planta inferior
alberga el Centre d'Informació i a la superior els Serveis tècnics. És
el punt d'acollida i de referència del visitant. Ofereix una informació
general bàsica i pràctica: indrets, possibilitats, transports, serveis,
etc., suggereix activitats encaminades al coneixement del Parc i dels
seus valors i en promou un ús educatiu i respectuós. Els dies feiners
el centre compagina la funció d'atenció als visitants amb activitats
adreçades a les escoles de primària, secundària i centres
universitaris. Són propostes educatives de primer contacte amb el Parc
Natural . Consulteu "El curs al Parc".
És obert a tots els públics de 9:30 a 15 h, tots els dies de l'any,
excepte el 25 i 26 de desembre i l'1 i 6 de gener. Per a visites en
grup cal concertar dia. La sala de projeccions té capacitat per 60
persones.
Abandonem el Centre i sortim al carrer asfaltat, el qual prenem a
l'esquerra, en baixada. Deixem vil·la Joana a la dreta i continuem
carrer avall. Al cap d'uns 250 metres anem a parar a la carretera que
creuem. Un cop a l'altra banda seguim per un ample camí de terra que de
seguida gira evers la dreta. 40 metres després defugim un trencall a
l'esquerra que més tard agafarem, ara avancem de dret una cinquantena
de metres més i som a l'àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera,
on el primer que veiem a mà dreta és la font de Santa Bàrbara.
Es troba dins l'àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera, a
l'extrem més oriental de l'espai, a tocar del berenador. Construcció
moderna i de formes simples, formada per dues parets molt grans de
pedra vista que s'ajunten en angle recte. Una de les parets fa de
frontal i acull la sortida d'aigües mitjançant un tub de ferro encastat
a la part baixa. L'aigua cau a un enreixat quadrat i metàl·lic per on
desguassa. A la dreta hi ha una allargada planxa de ferro amb el nom de
la font gravat i l'any de la seva restauració, 1993. És una font que
quasi sempre raja, a vegades l'enreixat queda inundat.
L'àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera fou creada durant
els anys 1988-93. És un lloc tranquil per passejar, del tot acollidor i
molt visitat els caps de setmana. Hi trobem un restaurant, un
aparcament, taules de fusta per fer picnic, una gran esplanada amb
moltes possibilitats d'esbarjo: on poder jugar, córrer i saltar.
Disposa també d'una altra font al costat del restaurant, aquesta
d'aigua tractada.
Abans aquest lloc havia estat una antiga teuleria i durant els anys
60 es varen construir unes casetes per als treballadors de les primeres
obres dels túnels de Vallvidrera. Aquest espai se'l coneixia per
"Poblado de Santa Bárbara", el qual li va donar nom a la font.
Reculem els 50 metres que abans hem esmentat i trenquem a la dreta
per un caminet que marxa en sentit sud per dins el bosc i lleugera
pujada. Al cap d'uns 300 metres arribem a la font de Sant Ramon que ens
queda a mà dreta del camí.
La font està composta per diversos elements que en fan una
construcció de grans dimensions. Sobre de tot hi ha una caseta de totxo
vist, on hi ha un mosaic amb la imatge del Sant, molt deteriorada. La
caseta està rematada amb una teulada en volta, també feta de totxana.
La caseta aixopluga la mina, tancada per una porta de ferro. De sota la
mina surt un tub de ferro per on raja l'aigua que va a parar a un petit
estanyol amb pedrís central. Per a accedir a l'estanyol i a la
surgència hi ha uns cinc esglaons allargats de pedra.
Deixem la font a la dreta i seguim pel mateix camí en lleugera
pujada durant 250 metres fins que anem a petar al carrer d'Elisa
Moragas i Badia, en ple veïnat de Vallvidrera.
Vallvidrera és un nucli de població que actualment forma part del
districte de Sarrià - Sant Gervasi, concretament dins del barri de
Vallvidrera, Tibidabo i les Planes. Originàriament va ésser un terme
independent fins l'any 1890 que es va agregar al que era llavors
municipi de Sant Vicenç de Sarrià, que en ser integrat a Barcelona el
1921, també va fer-hi entrar Vallvidrera.
Emprenem el carrer d'Elisa Moragas i Badia en baixada, 150 metres
més avall passem a frec de l'edifici que acull el Centre Cívic
Vallvidrera-Vázquez Montalbán i alhora la biblioteca Collserola-Josep
Miracle que deixem a la dreta, 300 metres després s'acaben les cases al
mateix temps que el carrer esdevé una pista que s'adreça a l'esquerra.
225 metres més endavant defugim un camí a la dreta i tot seguir arribem
a una bifurcació; rebutgem el brancal de l'esquerra i fem pel de la
dreta, cimentat i en baixada, que en 125 metres ens aboca a la presa
del pantà de Vallvidrera.
Presa situada dins del terme municipal de Barcelona, en
el barri de Vallvidrera, a la capçalera de la riera de Vallvidrera, el
curs d'aigua més important de la serra de Collserola, recollint les
pluges d'un territori de prop de 135 hectàrees d'aquesta serralada.
Començà la seva construcció el 1850 amb l'objectiu de garantir el
subministrament d'aigua a l'aleshores municipi de Sarrià. Si bé s'acabà
el 1860, no fou inaugurat fins al 1864. Considerat com una joia de
l'enginyeria hidràulica del segle XIX, l'obra de l'arquitecte Elies
Rogent constitueix un exemple excepcional de presa d'arc de gravetat
construïda amb obra de fàbrica. Les seves dimensions en la coronació
són de 50 metres de longitud, 3 d'amplada i 15 d'alçada, podent arribar
a embassar fins a uns 18.000 m³.
A la base es troba una galeria d'inspecció per la que discorren uns
tubs destinats a drenar la cimentació i evacua l'aigua per la galeria.
Perpendicularment a aquesta surt una altra que arriba al túnel de la
Mina Grott per on discorre l'aigua que actualment cau pel tub i per on
hi va arribar a circular un trenet a la primera dècada del segle XX.
A partir dels anys 60 del segle passat, però, l'abandonament va fer
que la vegetació cobrís l'obra, al mateix temps que la presència de
sediments van fer disminuir notablement la capacitat d'embassament.
Entre 2005 i 2006 va ser reformat íntegrament per tal de preservar la
fauna i la flora del parc, ja que conté una població destacada
d'amfibis entre els quals destaca l'espècie de granota reineta, però
també per tal que les persones puguem gaudir de l'entorn natural
d'aquest parc.
Vista la presa, continuem per un camí planer que marxa tot
resseguint el marge dret del pantà, en sentit sud al començament.
Deixem la cua del pantà enrere, continuem pel caminet que de seguida
s'endinsa en el bosc. 200 metres després sortim a una gran clariana. A
l'altra banda a la dreta ens queda un refugi per a animalons, amb bassa
d'aigua i molta vegetació.
Nosaltres agafem un camí ample que surt del sud de la clariana, de
seguida es fica en el bosc i pren direcció sud-est, remuntant el
torrent de l'Espinagosa. 400 metres més enllà som al costat de la font
de l'Espinagosa que ens espera a mà dreta del camí.
Conjunt format per un llarg muret de pedra vista que forma angle
obert i delimita un espai per sota del nivell del camí, accessible a
través de quatre llargs esglaons fets amb travesses de fusta. Del
frontal surt un tub de ferro per on brolla l'aigua que alimenta un
safareig de forma rectangular situat sota seu, gairebé arran del terra.
Les seves bandes son inclinades i en un extrem hi ha el desguàs. Dos
taulons de fusta disposats sobre el safareig ens permetem posar-hi els
peus i accedir al brollador per recollir aigua. A l'esquerra del
brollador hi ha una placa collada al frontal que ens adverteix que
l'aigua és natural, sense garantia sanitària.
L'any 2010 fou restaurada la font i el seu entorn, donant-li
l'aspecte actual, molt endreçat i acollidor.
Un cop donada complida visita a la font, seguim pel camí que de
seguida gira envers la dreta, encarant-se a l'oest. Anem davallant
lleugerament, sempre per dins el bosc i 650 metres més avall arribem a
la font de Can Llevallol.
Es tracta d'un bonic racó recuperat l'any 2008, ben
endreçat i amb un aspecte prou acollidor. El conjunt el formen la
pròpia font, un pou o cisterna d'uns cinc metres de diàmetre i un petit
espai amb una taula i bancs de fusta per poder-hi fer un mos. Tot
l'espai es troba ben condicionat, amb escales i baranes que ens
protegeixen.
En quan a la font, és una construcció de totxo vist en forma de
caseta i amb la coberta de volta, de planta rectangular de metre i mig
per metre de base i uns dos metres i mig d'alçada. Dins l'estança hi
trobem la sortida de l'aigua. Abans hi havia un broc de ferro amb un
tap de fusta lligat amb una cadeneta per aprofitar millor l'aigua. Va
ser substituït per una aixeta. Damunt del frontal hi ha un registre
metàl·lic tancat amb un cadenat que dona accés a la cisterna de
captació. La llinda frontal que sosté la teuladeta de volta és de ferro
i té gravat el nom de la font.
L'aigua d'aquesta font, anys enrere, era coneguda perquè es deia
que tenia propietats medicinals, i fins i tot s'embotellava a la planta
embotelladora que hi ha al costat de la masia de Can Llevallol i
posteriorment es comercialitzava. L'aigua sobrant anava a un gran
dipòsit circular que encara es conserva, connectat a un petit aqüeducte
que travessa la riera de Vallvidrera per portar l'aigua cap als camps
del mas. Un petit telefèric, enginy reciclat d'un antic camp de futbol
de Barcelona, transportava amb un cable les garrafes d'aigua des de la
font fins a la masia.
Continuem pel mateix camí i la mateixa direcció, sud-oest i al cap
de 250 metres sortim del bosc i entrem en una gran clariana alhora que
cruïlla de camins, és el coll de Can Cuiàs.
Deixem la carretera BV-1468 a l'esquerra i anem a buscar una pista
forestal de terra que surt davant nostre en sentit nord-oest, és el
camí de Can Llevallol. Abans de 200 metres la pista descriu un revolt
pronunciat de dretes, 400 metres després passem pel costat de Can
Llevallol, 250 metres després ens adrecem al nord-oest, 650 metres a
continuació arribem a un conjunt de cases i un carrer asfaltat, on hi
ha la residència Mas Sauró. Un cop aquí, cal deixar les cases a la
dreta i seguir per una pista que surt per l'esquerra, en direcció
nord-oest. Cal anar en compte, doncs un centenar de metres més enllà,
abandonem la pista i trenquem a la dreta per un corriol descendent que
primer fa una giragonsa però de seguida es torna a encarar al sud-oest,
per dins el bosc i al cap de 125 metres ens aboca a la font de Sant
Tomàs.
El conjunt està format per la mina i un dipòsit que fa
de cisterna
de captació ubicat cinc metres per sota la boca de la mina.
La font és una construcció d'obra arrebossada en forma de cub que
acull la cisterna de captació. Aprofita el pendent de la muntanya, fa
metre i mig de base per metre i mig d'alçada. Encastat en un dels
laterals hi ha un curt broc de ferro per on surt l'aigua i cau a una
petita pica.
Uns metres més amunt hi ha la mina, excavada a la muntanya. La part
exterior és una estructura de maons vistos amb una porta de ferro
tancada amb un cadenat i amb el nom de la font tallat amb làser. Dins
hi ha la galeria que s'endinsa a la muntanya amb una canaleta que
condueix l'aigua a una pica de sedimentació prop de l'entrada.
El setembre de 2020 l'Associació de Veïns de Mas Sauró hi va fer
feines de condicionament.
D'aquesta mina existeix un excel·lent article
d'Espeleoiaigua.blogspot del qual n'he extret part del contingut:
"La seva entrada fa 0,50x0,70 metres, tancada amb una porta
metàl·lica ens introdueix a una galeria de mig metre d'amplada per 1,20
d'alçada. Aquí trobem el decantador dividit en dues parts mitjançant un
petit mur de Totxo massís, col·locades de cantó, comunicades per un
orifici d'uns 20 cm amb una profunditat de mig metre. Passat el
decantador la galeria continua uns 2 metres més, aquí la galeria és
formada per roques de diferents mides, col·locades en sec, al poc fa un
gir d'uns 45º, on trobem l'aigua conduïda per canaleta, de mitja canya
de 10 cm d'amplada per 9 cm de fons, en aquest lloc la morfologia
constructiva pren un altre to i passa a paret de pitxolí (bancada) i el
sostre com abans amb volta d'entibar en dues peces, amb reblons de roca
en la seva part superior típic en els sistemes constructius en les
mines d'aigua.
Recorregut a uns 5 metres la galeria fa una mena de revolt d'uns 2
metres de longitud, un petit ressalt fa un canvi de desnivell.
L'amplada de la mina no passa dels 50 cm per norma general i una alçada
d'1'10 metres. La qual cosa fa que la seva exploració sigui prou
claustrofòbica. Passat el revolt la galeria es fa rectilínia i pren una
longitud d'uns 8 metres. La part final es torna perillosa ja que la
paret pren una forma bombada, en la part mitja de la paret, signe de la
falta de manteniment. Uns 3 metres més endavant aquesta falta de
manteniment es fa palesa per una ensulsida de sostre i parets. Donant
per finalitzada l'exploració.
És probable que el seu recorregut sigui major, ja que possiblement
prengui la direcció del fondal que continua per la part superior de la
pista, tot i així la circulació d'aigua encara continua, com a prova,
el decantador n'és ple. Mesos més tard en una visita de passada observa
que l'aportació hídrica havia minvat fins gaire bé que eixuta."
Per la dreta de la mina trobarem un corriol ascendent i molt
desdibuixat que en pocs metres ens atansa de nou a la pista, la qual
reprenem a la dreta i ja no deixem durant 1,3 quilòmetres que ens
separen del Baixador de Vallvidrera, on hem començat aquesta agradable
sortida matinal i que donem per ben finalitzada.
Inici i
final de la passejada d'avui.