Localitzada dins el paratge dels Desmais, a tocar de la riba oest de l'estany de Banyoles, a la desembocadura de la riera del Vilar.

L'accés és fàcil, doncs queda a només 30 metres del bonic passeig que envolta l'estany de Banyoles. Un pal indicador ens l'assenyala.

Recentment ha estat desplaçada uns metres respecte la seva posició. Ara queda just a la riba de l'estany, en un bonic mirador.

Abans era coneguda com la font de la Carpa.

El disseny de la font és obra de l'escultora banyolina, Carme Pujol. Per a la seva construcció només s'ha utilitzat ferro. Es tracta d'una estructura en forma de prisma rectangular disposada en vertical i clavada al terra. De la part baixa surt un curt tub per on brolla l'aigua que vessa primer a un canaló collat al frontal i després cau al terra formant un bassal.

En algunes èpoques de l'any, degut a la seva proximitat a les aigües de l'Estany i de la riera, la font i el seu immediat entorn queda inundat i enfangat, impossible d'acostar-se a la font sense embrutar-nos els peus. El fang arriba a tapar el canaló de desguàs.

La font és dedicada a les goges de les Estunes. Al frontal hi ha reproduït un vers extret del Cant VI del poema Canigó, de mossèn Cinto Verdaguer.

"Tota la nit he filat
vora l'estany de Banyoles,
al cantar del rossinyol,
al refilar de les goges.
Mon fil era d'or,
d'argent la filosa,
los boscos veïns
m'han pres per l'aurora."

Canigó fou escrit el 1886 per Jacint Verdaguer i constitueix una de les peces clau de la Renaixença catalana. Aquest poema, que és un llibre èpic, conté una descripció geogràfica dels Pirineus Catalans que es desenvolupa a través de la figura mítica del Comte Tallaferro, un valent i ferotge lluitador contra els sarraïns. Aquesta història, en la que apareixen també elements mitològics, està situada al segle XI.

El paratge és molt visitat per banyolins i turistes que hi fan una parada dins la volta a l'Estany o per parelles de nuvis que s'hi fan les sessions fotogràfiques.