Emplaçada al bell mig de la població, entre l'edifici dels Banys Termals i la plaça de la Vila.
Des del carrer de La Riera, entre l'ajuntament que ens queda a la dreta i l'edifici dels Banys Termals a l'esquerra, accedim a un espai enjardinat on el primer que trobem és la font de la Plaça de la Vila que ens queda a mà dreta, tot seguit ens aboca a unes escales que baixen directament a la font Calenta o dels Banys Termals.

Una placa de marbre amb les lletres de metall collada a la paret ens recorda que som al broll d'aigua termal.

La font queda inserida sota la plaça de la Vila, endarrerida respecte la façana per un arc de mig punt fet amb carreus i dovelles ben escairats, amb les parets interiors i l'arrodonit sostre bastits amb maons vistos.

Fent de frontal hi tenim tres peces de pedra tallada en forma de prisma rectangular disposades una al costat de l'altre, la central més gran que les altres, per on brolla generosament l'aigua calenta a través d'un broc colzat i cau a una pica de pedra buidada de forma semicircular d'un pam d'alçada que descansa directament al terra empedrat.

L'aigua brolla a una temperatura de 38'5ºC.

La font, tal com la podem veure avui dia, és de principis del segle XIX, igual que la construcció del Banys Termals.

A l'esquerra de la font hi ha una porta de ferro, estreta, alta i de color blanc, que dona accés al tram sud de la galeria d'aflorament de l'aigua.

L'aigua prové d'un manantial, el cabal del qual és de 232.000 litres per dia, i la temperatura de sortida és de 38'5 ºC. Es tracta d'una aigua clorurada sòdica, que per la seva composició i temperatura no cal tractar-la, a diferència de les sulfuroses que sorgeixen a 60ºC o més.

El treball realitzat per l'Estudi Batlle Mascareñas va permetre tenir un estudi tècnic d'aquest aflorament. Aquesta descripció topogràfica ens diu que es tracta d'una galeria unidireccional orientada segons un eix N330º, al final de la qual hi ha la cambra d'aflorament d'aigües del manantial. A la banda de llevant (N60º) d'aquesta cambra n'hi ha una altra en disposició més elevada, que comunica amb l'exterior a través d'una obertura vertical. La galeria d'accés a la cambra del manantial es divideix en dos trams, el tram sud i el nord. El tram sud de la galeria presenta el seu accés al davant de la porta nord dels banys, al costat de la font termal. S'hi accedeix per una finestra de reduïdes dimensions que dona directament a la galeria, que presenta una longitud de 18m fins a l'envà que la diferencia del tram nord, de dimensions més reduïdes. La secció d'aquesta galeria és de 0,60m d'amplada, tot i que en algun sector les concrecions existents a les parets laterals l'estrenyen lleugerament. L'alçada es variable des dels 2,70m de l'entrada fins al 1,50m a tocar del tram nord. El revestiment lateral és discontinu i el de la volta , té forma d'arc de punta en alguns dels seus trams. La solera esta revestida igualment per les concrecions calcàries que ha anat dipositant l'aigua termal. Esta ocupada parcialment per una banqueta lateral i per una canonada que és la que condueix l'aigua des de la represa de l'envà fins a l'exterior. El tram nord de la galeria, a continuació de l'anterior, separat com ja s'ha esmentat per un envà d'obra amb un orifici de pas que actua de represa de l'aigua a mode de magatzematge. Presenta una llargada de 8,30m fins a l'inici de la cambra d'aflorament d'aigua del manantial. La secció es va estrenyent lleugerament des dels 0,53m. de l'inici fins als 0,40 a l'entrada de la cambra. L'alçada és de 0,90m des de la solera fins a la volta de revestiment, construïda posteriorment a l'excavació de la galeria per tal de protegir-la dels despreniments del sostre natural. El revestiment lateral es continuat fins a la cambra. La solera, igual que l'anterior tram, esta ocupada parcialment per una banqueta lateral i per una canonada. La cambra del manantial té una pre-cambra de reduïdes dimensions, diferenciada de la cambra més gran per un tàbic en arc. Presenta una llargada de 1,10m i una alçada variable entre els 1,70m i 2,20 m. L'amplada també oscil·la entre els 0,50m i els 1,40m. La cambra, pròpiament del manantial, revestida pràcticament en la seva totalitat (excepte per sota del nivell de l'aigua), té una alçada total de 4,30m. L'amplada varia entre 1,40m i 0,40m. El sostre queda a 1,80m del paviment del carrer. Enlairada uns 2m respecte a la solera de la cambra del manantial es localitza una cambra lateral, que comunica amb aquesta mitjançant una finestra d'obra amb arcada i amb l'exterior mitjançant una obertura quadrada amb tapa a la volta, que dona a una petita pre-cambra, i aquesta al carrer mitjançant una obertura quadrada amb tapa de formigó a nivell de la rasant del paviment del carrer, situada a la cantonada NO del darrera de l'ajuntament. La cambra es revestida d'obra pràcticament en la seva totalitat, excepte en la solera on es pot observar la roca. El límit N60º està constituït per un mur tabicat, que tapia l'antiga galeria que, amb direcció vers la riera, donava sortida a les aigües termals i les conduïa als antics banys.
L'any 1952 el Dr. Maggioni va fer la següent descripció de les aigües termals de Caldes (traduït al català): "Són aigües, incolores i inodores, amb el sabor de potables quan estan refredades. Al sortir de la font són calentes (38,5ºC), toves, que desprenen nombroses bombolles de gas nitrogen fins i tot quan fa hores que es troben refredades. Són olioses al tacte, dissolen bé el sabó i couen bé els llegums. El volum per minut és de 150 litres. El principi químic que es presenta en major quantitat és el clorur sòdic, trobant-se també: bicarbonat ferrós, fosfat sòdic (3cg) i varis bicarbonats (0,50cg). La suma total de components minerals puja a 70mg per litre, per la qual cosa ha de ser classificada com oligo-metàl·lica-termal-azoada. L'ús principal que s'ha fet de les aigües és en forma de banys, però també s'usen en begudes i segons sigui la malaltia tindrà una o altra indicació, o vàries a la vegada. Usades en begudes, convé començar per terços de got repetits tantes vegades com sigui necessari, produeix eructes insípids, acceleració de la digestió, retard de l'exoneració de ventre en els sans, i faciliten l'evacuació en els malalts si es prenen a partir de dos gots en endavant, sent digne d'observar que els naturals del país prenen varis gots de cop quan volen purgar-se. Faciliten els canvis secretoris i excretoris, augmenten la son, donen vigor corporal, ocasionen un millorament de totes les energies vitals orgàniques i suavitzen la pell a causa de la seva qualitat oliosa. Respecte a l'aparell respiratori, calmen els espasmes bronquials, faciliten l'expectoració i, diuen els naturals, que si durant la tardor beuen una novena de dies aigua, no pateixen de dolor de pit durant l'hivern. A l'estómac el seu efecte és antiespasmòdic, eupèptic. El suc gàstric descompon els bicarbonats originant clorur sòdic i anhídrid carbònic, que augmenten la capacitat digestiva, facilitant la gana i vigoritzant les energies nervioses. Hi ha encara un parell més d'aplicacions d'aquestes aigües termals, vulgaríssimes però molt útils: la de la neteja personal i la que una i mil vegades han de beneir les dones de la localitat, sobretot a l'hivern, quan al safareig municipal poden netejar les seves robes sense que les seves mans pateixin les famosos nafres que, per tocar l'aigua freda, en altres poblacions s'observen". (Batlle, 1985:92).

A la dècada dels 90 es van fer estudis més acurats sobre les aigües de Caldes: - L'estudi Batlle Mascareñas va fer un Estudi hidrològic i tècnic de l'aflorament i aixecament topogràfic del terreny. - La facultat de Medicina de la Universitat Complutense de Madrid va fer un estudi de la qualitat de les aigües. - I l'Estudi Oliver Rodés, va fer un estudi químic sobre els components de l'aigua.

Hom creu que ja els romans gaudiren del termalisme, però no és fins segles més tard, en època medieval, que es comença a documentar l'ús de les aigües de Caldes d'Estrac per a fins terapèutics. La construcció d'un hospital al segle XIII va tenir la seva raó de ser en les aigües calentes de Caldes. Al segle XVIII comença un estira i arronsa entre Església i Ajuntament sobre qui tenia la propietat de l'aigua i el repartiment que se n'havia de fer. Finalment es signà un document que, entre d'altres coses, garantia que els caldencs podien gaudir gratuïtament de l'aigua. És a partir del segle XIX, amb la propietat municipal, quan es comença a popularitzar l'aigua termal fora de la vila. La urbanització de la Santema, creada pel fondista Francesc Riera, a imitació de l'anglesa Bath, per als clients dels balnearis, n'és un bon exemple. El 1818 es construeixen els nous banys.

Els Banys Termals de Caldes d'Estrac són els únics de titularitat pública de tot Catalunya.

L'edifici actual data del segle XIX, presenta planta baixa de 252 m2 de superfície. És d'estil popular mediterrani, de formes senzilles i parets emblanquinades. La façana principal està orientada cap al sud, és asimètrica, té una entrada moderna amb reixat calat, a peu pla i un finestró ovalat de grans dimensions per gaudir de la llum natural. A la façana posterior, just davant la font Calenta, hi ha un altre accés i vàries finestres, una d'elles també ovalada i situada en un punt més elevat per gaudir també al màxim de la llum natural. Les façanes laterals són de poca alçada i llises. Destaca la coberta de voltes de maó i una torre quadrada, de considerable alçada, que allotja un dipòsit d'aigua. Des del carrer de la Santema es por tenir una excel·lent visió de la coberta del banys.

A l'interior trobem, en primer lloc, un passadís central allargat que va d'una porta a l'altra. A banda i banda hi ha els diferents serveis que dona els Banys. Per començar, si entrem per la porta principal a mà dreta hi ha la recepció. Més endavant hi ha els vestidors masculins i femenins, les petites sales massatge fisioteràpia i de banyera, que destaquen per l'enrajolat blanc de les seves parets i el sostre amb volta de canó pintat de blau. Un passadís a mà esquerra ens porta a la piscina termal, quadrada, tota enrajolada i que aprofita al màxim la llum natural que li arriba per les finestres ovalades que hem citat anteriorment. Tot l'espai transmet una sensació de lluminositat i netedat.
La tradició termal de Caldes d'Estrac es remunta als romans i als àrabs. Al segle XIII està documentat el seu ús en la construcció d'un hospital. El 1759 es signà el document de repartiment de l'aigua entre l'Ajuntament de Caldes i la parròquia per a que tots els caldencs poguessin gaudir-ne gratuïtament i, segons informa Carreras Candi al realitzar obres de millora a l'edifici dels banys, es malmenà l'anterior edificació, que era del temps dels romans. El 1776 s'engrandeixen els banys amb 8 sales. Des del segle XIX les termes són propietat municipal. El 1818 es construeixen els banys actuals. La construcció existent és obra de l'arquitecte Francesc Milans. El dia 28 de maig de l'any 1933, els banys reberen la visita del president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià.

L'any 1994 es va inaugurar la reforma actual.

Hi ha una llegenda recollida per Víctor Balaguer (1857) que explica que la gent de Caldes responsabilitzava a una dona que vivia a la Torre dels Encantats de la sequera que vivia la població. La dona d'aigua va fer brollar aigua calenta, sent aquest l'origen de les aigües termals de Caldes d'Estrac. Aquesta llegenda lliga dos emblemes històrics de la vila: la Torre dels Encantats i el termalisme.

Les dades d'aquesta fitxa les he extret del web DIBA, Mapes de Patrimoni Cultural.