Emplaçada dins el bosc, a la capçalera de la rasa del Pi Gros, la font de Sant Ferran s'amaga en un racó ombrívol perfectament integrat en el medi. Es troba a uns 250 metres al nord, en línia recta, del Pallarès de Baix i a uns 3 quilòmetres al nord-oest de Solsona, en un sector tranquil i poc transitat del terme d'Olius.

S'hi pot arribar per diversos camins; aquí descric el recorregut que vam fer nosaltres. Al punt quilomètric 101,6 de la carretera C'26, al costat de Cereals Setó, es pren la pista forestal anomenada camí de Pallarès de Dalt. El primer tram és en bon estat, però a mesura que avança es deteriora i només és apte per a vehicles alts o bé per fer-lo a peu. Al cap d'un quilòmetre i mig arribem a una esplanada amb una bifurcació, on vam estacionar el vehicle.

Continuem a peu, rebutjant el brancal de l'esquerra que puja al Pallarès de Baix i més endavant al de Dalt. Seguim pel camí de la dreta, planer i ombrívol, que s'endinsa dins el bosc. Uns 175 metres més endavant cal estar atents: abandonem el camí principal i trenquem a la dreta per un corriol poc definit que, en poc més de quaranta metres, ens mena a un replà on ens espera la font de Sant Ferran.

El conjunt queda encaixat en una paret rocallosa de llargues lloses inclinades, com una petita bauma tancada per un mur de pedra lligada amb morter que fa de frontal.

Al capdamunt hi sobresurt una capelleta amb teuladeta a dues vessants que acull una rajola amb la imatge de Sant Ferran, protegida per una reixa de ferro.

L'aigua brolla per un curt tub de ferro encastat a la part baixa del mur, un broc mínim d'on el degoteig forma un petit bassal que s'escola vessant avall.

La humitat constant manté el marge verd i viu, amb falgueres i arrels que s'arrapen a la roca i creen un ambient fresc i recollit.

La font de Sant Ferran no apareix documentada en cap inventari patrimonial d'Olius ni en cap registre històric conegut, fet que apunta a un indret de devoció popular, creat i mantingut pels veïns més que no pas per institucions.

La fornícula de pedra amb la rajola ceràmica 'un tipus de peça molt habitual a mitjan segle XX' suggereix que l'element s'hi afegí entre les dècades de 1940 i 1970. Fonts com aquesta són freqüents al Solsonès: petites surgències naturals que, per la seva constància o pel seu simbolisme, eren 'cristianitzades' amb la imatge d'un sant protector. En aquest cas, Sant Ferran 'rei i figura associada al bon govern i a la protecció del terme' actuava com a guardià del lloc i de l'aigua, un recurs valuós en zones de secà.

Tot i que la fornícula és relativament moderna, la surgència és segurament molt més antiga i devia ser utilitzada com a punt d'aigua per caminants, masovers i pagesos de l'entorn. La proximitat a camins tradicionals reforça aquesta lectura: un racó humil, útil i carregat de significat per a la comunitat local.

Sembla ser que a pocs metres de la font hi ha la petita balma de la Font de Sant Ferran, formada en terrenys de gresos per l'erosió del salt d'aigua del torrent. Té un recorregut d'uns 20 metres, amb una base d'uns 16 de llarg per 4 de fons i una alçada màxima que no arriba als 3 metres. A la banda sud s'hi obre un forat d'on surt una petita font quan plou molt. Per arribar-hi, des de la font cal seguir el corriol que baixa suaument pel vessant esquerre del torrent; la balma es troba uns 100 metres més avall, a mà dreta.

Recull de dades:
- Ajuntament d'Olius. Inventari del Patrimoni Cultural d'Olius.
- Generalitat de Catalunya. Inventari del Patrimoni Cultural Immoble (IPCI).
- Garrabou, R. Fonts naturals i usos tradicionals de l'aigua al Solsonès. Centre d'Estudis del Solsonès, 2004.
- Centre d'Estudis del Solsonès (CESS). Quaderns del Solsonès (diversos números).
- Amades, J. Costumari Català. Ed. Salvat, 1950'1956.
- VV.AA. Ceràmica devocional catalana del segle XX. Museu del Disseny de Barcelona, 2017.